Hem anat a l'Arquet de Fondeguilla: ho hem fet caminant primer pel barranc de Sant Josep on a més de vore des d'una altra cara la nostra benvolguda Pipa, amb la mítica penya la Núvia, hem pogut contemplar la vegetació de barranc i alguna mostra de la seua fauna:
En obligada filera, per damunt de la canonada, i seguint les marques que ens indicaven que anavem per bon camí, arribarem a Fondeguilla, però abans ens desviarem un poc per a contemplar el pont de l'aigua del que hi ha una rèplica a la plaça de la Diputació de Fondeguilla:
En arribar a Fondeguilla, ferem una passejada pels seus bonics racons i anarem a buscar un bon lloc per esmorzar, perquè les panxes ja comensaven a fer rac-rac:
Desprè d'haver esmorzat, s'endinsarem pel barranc de nou, per una senda que transcorria plena d'hortetes, i innumerables basses, naturals o artificials d'aigua. Pel camí poguerem contemplar sureres a les que els havíen llevat el suro recentment i encara mantenien el color rogenc en els troncs. Tots estaven encantats, però l'explosió d'alegria i la sorpresa general va ser en arribar a la zona de l'arquet:
Ens va costar prou convèncer a tothom que calia continuar el camí. Però, finalment, ens posarem en marxa de nou per una senda increïble, bordejant el barranc, entre canyissos i arbustos que se'ns enganxaven per les cames. Després d'uns metres, ixquerem a la pista per buscar "la senda dels hippis" que ens portaria al coll d'Aigualit. Des d'allí es veia el castell de Castro:
En arribar al coll d'Aigualit, teniem tanta gana, que començarem a traure els dinars, però encara ens quedava un repte: pujar a la penya Migdia. Pensavem que no els quedarien ganes a ningú però, quina va ser la nostra sorpresa al vore que un grapat de mans s'alçaven per pujar-hi. Així que ens dirigirem cap al cim, tot contemplant les magnífiques vistes que ens oferia un dia tan clar. Cal dir que no era gens fàcil l'ascenció, però els del Rosario som molt valents:
Allí la sensació fou increïble: l'adrenalina s'havía disparat i els sentits estaven alteradíssims amb les vistes, la llum, l'altura, el vent....
Cal dir que per algunes persones va ser un repte molt gran, però el superaren amb voluntat, com sol passar amb totes les coses de la vida:
No més dinar, el vent i la fresqueta ens animarem a baixar barranc avall, per tal d'arribar a casa. El barranc d'Aigualit també estava ple de sorpreses. Si abans havíem vist mot de rodeno, ara les roques teníen altre aspecte. També trobarem les restes de la canalització que els romans havíen fet per portar l'aigua al poble, i en molts trams, un camí empedrat que ens indicava la importància que aquell barranc havía tingun en altres èpoques per al nostre poble:
No és d'extranyar que arribarem a l'escola cansats, però molt contents, i que algú no resistira la tentació de portar-se un "xicotet" record del dia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada