ELS SENTITS

Us deixe un poc d'informació sobre el proper tema de Coneixement del medi:

La vista

L'òrgan de la vista és l'ull. En si mateix és un globus format de tres capes superposades: una d'externa, una altra de mitjana i la tercera a l'interior. La primera és defensiva, la segona nutritiva i la tercera sensitiva.
La primera és l'escleròtica: és blanca i per davant té un tros transparent, la còrnia. Pel darrere es continua amb l'embolcall del nervis òptic.

La segona és la coroide, fosca i rica en vasos sanguinis que nodreixen les estructures de l'ull. Per davant forma una cortineta, l'iris, de color variable segons les persones. L'iris té un forat central , la nineta o la pupil·la . La coroide té un forat darrere que dóna entrada al nervi òptic.

El tercer embolcall és el més important, la retina. És una membrana molt fina i transparent. És la capa sensible a la llum i, per tant, directament connectada al nervi òptic. Al punt de la retina on aquest nervi surt de l'ull no hi ha receptors visuals i, per tant, una regió cega: punt cec. A més d'aquestes tres membranes, en l'ull trobem l'humor aquós, l'humor vitri i el cristal·lí. El cristal·lí no és més que una lent fibrosa situada al darrere de l'iris. L'humor aquós i el vitri són dos líquids transparents que se situen , respectivament, al davant i al darrere del cristal·lí. Per tant, la cavitat central de l'ull és plena de l'humor vitri.

Hi ha una sèrie de músculs innervats per nervis cranials que mouen l'ull dins de l'òrbita, en totes direccions. Els ossos de l'òrbita protegeixen el globus ocular, que es manté sempre humit gràcies a les llàgrimes. Aquestes es formen a les glàndules lacrimals situades a la part superior de l'òrbita i es vessen pel llagrimer.
D'altres òrgans que ajuden a la protecció del globus ocular són les parpelles, les pestanyes i les celles.

L'oïda

L'òrgan de l'oïda és el que ens permet de captar el so, que és una vibració determinada en el medi. És complicat i s'hi distingeixen tres parts:orella externa, mitjana i interna.
L'orella externa consta del pavelló de l'orella, que és la part més exterior i visible, i del conducte auditiu extern, d'un a dos cm de llarg, que acaba en una membrana anomenada timpà, que vibra quan rep el so.
L'orella mitjana és una cavitat plena d'aire, separada de l'orella externa per la membrana del timpà. S'obre cap la gola per un conducte estret, la trompa d'Eustaqui. La separació amb l'orella interna són dos foradets, les finestres oval i rodona, tancades per una membrana. L'orella mitjana és travessada, des de la membrana del timpà fins a la finestra oval, per una cadena de tres ossets: martell, enclusa i estrep.

L'orella interna, anomenada laberint a causa de la seva complicació, té dues parts ben diferenciades: el cargol i els canals semicirculars. El cargol és un tub enrotllat d'uns 35mm de longitud. A tot el seu llarg hi ha una membrana en contacte amb el nervi acústic. Aquest condueix al cervell l'estímul que prové de la vibració del timpà, transmesa per la cadena d'ossets a la finestra oval.
Els canals semicirculars són tres. Estan disposats perpendicularment entre ells i orientats de tal forma que les terminacions del nervi auditiu ens donen en tot moment la posició del cap. Constitueixen l'òrgan de l'equilibri.

El gust

El gust es troba localitzat a la superfície de la llengua. Aquesta té a sobre, als costats i a la punta unes diminutes elevacions, anomenades papil·les linguals. Segons la forma, les papil·les es classifiquen en: caliciformes, filiformes o corol·liformes, fungiformes, foliades i hemisfèriques. Només les caliciformes i les fungiformes tenen formacions que reben el nom de botons gustatius, que són veritables receptors dels gustos. Això és perquè en els botons hi ha cèl·lules connectades a les terminacions nervioses sensibles als gustos, en les persones n'hi ha unes 10.000 aproximadament.

Només es pot captar el gust de les substàncies dissoltes, sigui perquè ja hi venen o perquè es dissolen en la saliva de la boca. A més, les persones només poden captar 4 gustos diferents: amarg, dolç, salat i àcid. Aquests gustos no es capten igual a tota la superfície de la llengua. D'altra part, hi ha animals que tenen botons gustatius per altres gustos. Per exemple els gats troben el gust a l'aigua destil·lada.
Igual que amb les olors, les persones no són gaire sensibles a les variacions en la intensitat d'un gust determinat.

L'olfacte

Estem acostumats a flairar les olors apropant el nas. Realment, l'òrgan de l'olfacte és una mucosa o membrana sempre humida, la pituïtària,que entapissa per dintre les fosses nasals. De fet, només una part de la pituïtària, la groga, situada al sostre de les cavitats, té les terminacions nervioses olfactòries. Aquestes terminacions són les dendrites de milions de neurones receptores que envien els seus axons alsbulbs olfactoris. La resta de la pituïtària, la vermella, té gran quantitat de vasos sanguinis. Intervé en la respiració escalfant l'aire aspirat i enriquint-lo en vapor d'aigua. En alguns animals, com els gossos, la pituïtària groga té gran extensió. En les persones, en canvi, és molt petita.

Cal destacar, dins les fosses nasals, els relleus creats pels cornets, tres ossos de la part mitjana. Per sota del cornet inferior i cap al fons s'hi troba la sortida de la trompa d'Eustaqui, conducte que prové de l'orella mitjana. Com que aquest és un espai tancat, la Trompa d'Eustaqui permet d'equilibrar la pressió de l'aire del seu interior amb l'atmosfera.
Només es pot captar l'olor de substàncies en estat gasós i és necessari, per a poder-ho fer, que la membrana pituïtària estigui sempre humida. L'excés d'humitat, però perjudica la sensibilitat; per això en un refredat de nas no distingim les olors. Podem distingir entre 2000 i 4000 olors diferents. Malgrat això, distingim molt malament les variacions en la intensitat d'una mateixa olor. A més, si estem exposats contínuament a una olor, encara que no sigui desagradable, acabem per no distingir-la. És una adaptació força ràpida.

El tacte i la pell

El sentit del tacte ens permet conèixer la forma, la mida i la textura dels objectes, i sentir el fred, la calor, la pressió i el dolor.

L'òrgan del tacte és la pell, que recobreix tot el cos.

La pell està formada per dues capes: l'epidermis, que és la més externa i prima, i la dermis, que és la més interna i gruixuda.

Hi ha parts del cos on la pell és molt prima, com a les parpelles, i altres on la pell és molt doble, com al taló.

A la pell hi ha moltes terminacions nervioses que perceben els estímuls externs. N'hi ha de diferents tipus, segons que hagin de percebre la pressió, la temperatura, el dolor o la textura del objectes.

Encara que el sentit del tacte està a la pell, i per tant, a tot el cos, no totes les parts del nostre cos són iguals de sensibles. Amb els dits o amb els llavis poden reconèixer millor la textura d'un objecte que no pas amb la pell dels genolls. Les mans i els llavis suporten el fred molt millor que altres parts del cos.