Després de dos
aplaçaments per causa del mal oratge, el divendres 7 de desembre (un dia clar assolellat
i amb una temperatura ideal per caminar per la muntanya) poguérem fer l’eixida al terme .
Començarem el camí per
la Sequieta El Roig per pujar per tot el barranc d’Aigualit, una mostra
de l'aprofitament de l'aigua des de temps prou antics: les parets per anar
rebalsant l'aigua, els tubs d'època romana, els Tolls, les sèquies i els aljubs
que els senyor Calvo s'ocupa de recuperar i mantenir en bon estat, ens
acompanyaren per tot el barranc. El camí tenia molts trossos de senda empedrats,
que el temps i les persones no han aconseguit destruir. Aquest camí empedrat
continuarà per tot el recorregut i mostra la importància que tenien aquests
paratges per a les persones que l’habitaven.
Esmorzàrem al Coll
d’Aigualit, on coincidirem amb l’alumnat del CEIP Cervantes que feien el mateix
recorregut que nosaltres.
Després de
reprendre forces començarem la ruta per la senda Els Hippies per buscar el
barranc de Fondeguilla fins arribar al paratge de L’Arquet.
Per la senda poguérem
contemplar al fons el Castell de castro, mostrant la seua silueta imponent. Con
la senda estava cara nord, estava plena de molses i falgueres.
En endinsar-nos en
el barranc la vegetació començà a espessir-se i omplir-se de sureres, que
mostraven les ferides que els fan els homes per aprofitar la seua escorça.
També començarem a travessar el barranc ple d’aigua encara gràcies a les pluges
de la tardor. L’emoció ens atrapà a tots i totes per l’encant del paratge, que
malgrat que ja coneixíem del curs passat no l’havíem trepitjat des de l’altre
costat.
Per tot el camí de
tornada, la major part empedrat i que transcorria al costat de nombroses
hortetes, unes més cuidades que altres, trobàrem nombroses basses, sis o set,
fins arribar al poble de Fondeguilla. Travessarem els seus bonics carrers fins
al parc on finalment gaudirem d’un bon dinar i d’una estoneta de jocs, per què
ràpidament haguérem de reprendre el camí de tornada.
Abans de deixar
Fondeguilla, guaitarem per veure el magnífic aqüeducte que està a l’entrada,
però que quasi ningú coneix per què està un poc apartat.
El tub ens conduí
sense pèrdua al paratge de Sant Josep, però mentre caminàvem per ell, altre
camí d’aigua, ens recrearem en paratges amb llegenda: La penya de la
novia...recordant la seua història i la seua similitud amb altres històries i
llegendes, populars i literàries.
Arribarem a l’escola
cansats però molt contents per tot el que havíem gaudit i aprés en un dia
perfecte en la natura: l’aigua sempre ha estat un bé preciós i necessari per
als homes des de l’antiguitat i nosaltres hem de seguir gaudint-la però
tenint-ne cura d’ella.
